N'Espardenyeta i na Caputxeta Vermella

Això era i no era bon brou fa sa cadernera que un bon dia amb un bon sol de dijous na Caputxeta Vermella i n'Espardenyeta, que éren des mateix poble, se varen aixecar prest (amb ses gallines) per anar a costureta.

N'Espardenyeta, que vivia a sa sortida des poble - devora sa benzinera, va agafar sa scooter de sa seva germana gran, se va posar es casc i per avall, cap a costureta s'ha dit. Se sabia es camí de memòria i l'hagués pogut fer amb es ulls clucs. Ara ja no guaitava el rei pel balcó. De fet, el rei, ja no vivia en es castell; feia anys que s'havia mudat a un xalet a sa vorera de mar. Es castell ruïnós l'havien tomat perquè ses vies des tren havien de passar per aquí on estava, però després de tomar es castell, a ne's final, no varen arribar a posar ses vies perquè no hi havia pressupost. No l'enyorava gens n'Espardenyeta a ne'l rei.

Na Caputxeta, vivia devora l'Església, a ca sa mare. Ella li deia ca sa mare, perquè anava molt a veure sa seva padrina, que vivia al bosc, a sa cabana. Na caputxeta li deia ca sa padrina. Ella se movia d'una banda a s'altra sense realment sentir que enlloc fos ca seva, ca seva. Ca seva de veres se podria dir que era el camí d'una casa cap a l'altra. En es fons, li encantava es perill. Era on es sentia més còmoda. Envoltada de llobarros, genetes, marts, òlibes, àguiles, corbs i voltors. Això era lo seu. Li encantava. Ella se posava sa caputxa vermella, agafava sa canastra plena de pa, mel, fruita i coses bones i passava de s'escola i s'ho passava bomba a ne's bosc amb es seu bestiari particular.

Així, just així va ser que n'Espardenyeta (que fumava molt de cannabis) en bon dijous, dia de mercat, va enviar a rodar sa costura i se'n va anar a comprar una pipa de fumar nova a plaça. Feia tres setmanes seguides que venia un negre rastafari que tenia de tot: figuretes de'n Bob Marley, grinders, paper de liar de goma natural, d'algues, tabac de shisha amb gust de poma, fraula, menta, i el que més li feia falta ara que s'havia disposat a deixar es tabac: una pipa de fumar maria pura! Havia estalviat es trenta euros que costava perquè durant tres setmanes no va gastar ni un euro de sa paga de deu euros setmanals que rebia de so'n pare que vivia a un altre poble.

Quan va tenir sa pipa li varen pegar ganes d'anar a fer un cafè a ne's bar, i allà va ser que va veure na Caputxeta. Ses dues se varen mirar i se'n rigueren. Ho sabien ja! Cap de ses dues havia anat a escola. Se varen asseure i se varen posar al dia de totes ses mangarrufes del rei, de que ara obria blocs i blocs d'apartaments per llogar en s'estiu. Na Caputxeta va fotre rialla i va dir, per què mos fa anar a costura si tanmateix només mos vol de dones de fer net! Jo, per fer net, no he de menester fer integrals, més me convendria saber fer panades integrals i no hi ha manera, sa pasta me queda seca. Reien i reien i es queixaven de tot. Al final na Caputxeta li va dir que si agafaven sa scooter i anaven al bosc a provar sa pipa nova de n'Espardenyeta, i varen partir.

Vàren anar devora un ullastre enorme que naixia d'una penya també enorme. Solien anar allà perquè no hi podien arribar es cotxes i per tant, sa policia tampoc. Era com el seu santuari, el seu lloc secret, i sagrat on ningú les molestava. Se varen seure a s'ombra i se varen encendre es canut. Se varen col·locar com a dues estàtues. Ni se podien moure de tant fumades i saps que reien, ploraven de tant de riure. N'Espardenyeta sabia històries del Bon Jesús i Sant Pere i de per on varen perdre ses sabates, i no sé quines coses més amb pedres i pans. Era boníssim tot allò. Quan reien s'oblidaven de les merdes del rei i de la família i de tot allò que els amargava.

A la fi varen quedar retudes i roncaven a les totes quan es llop ho va veure clar: era es seu moment per actuar. S'hi va atracar i els hi va començar a ensumar ses faldes. Aquella olor que feien era molt atraient. I quan hi va acostar es nas per saber què era: pa-pam! Li va venir un cop de no se sap per on. Era n'Espardenyeta que s'havia despert i en veure s'animalot que li ensumava sa flor no s'havia pogut resistir de ràbia i li havia enflocat una mansiula.

Es llop estormeït va demanar perdó i els hi va dir que aquella olor era nova, que encara no els ho havia sentit mai. I elles dues, un poc sorpreses de ses qualitats olfactives de s'animal li van confessar que havien tengut sa primera menstruació aquella setmana.

Borriquito como tu