En Jaume Gorrió i la Jihad islàmica

Mentre en Monse, a poc a poc m'acariciava, va entrar per sa porta i sense tocar, en Jaume Gorrió. Tothom ha sentit parlar d'aquest. A tothom li sona es nom, però ningú el visualitza quan l'anomenen. Tal vegada, en Jaume Gorrió només existeix a la ment d'aquells que l'han vist, i són ben pocs. No sé si dir que tenc la sort o la desgràcia de contar-me entre ells.

• Què putes vols ara?- Li va sortir de l'ànima a en Monse.
• Només passava...- va contestar tímidament en Jaume Gorrió.
• I no pots tocar sa porta com sa gent normal?- en Monse no s'ho podia creure, i això que coneixia en Jaume tan bé com jo.
• Au! Passa i prepara un cafè ja que hi ets- Li vaig dir a en Jaume Gorrió que sabia ben bé on era sa cafetera i ses tasses i tot.

En Monse va aprofitar que se n'havia anat a sa cuina per dir-me que tot era culpa meva, que li havia d'aturar es peus, que no era normal que es pensàs que podia entrar així a ca altri. I jo no sabia que dir, perquè en es fons me feien molta gràcia aquestes visites sorpresa del pirata més pirat de la Mediterrània. En Jaume no havia fet mai feina, no sabia que era guanyar-se es jornal. Ell es dedicava a robar sacs de garroves que trobava per es sementers, fils de coure de casetes mal tancades, atracava velles que just just s'aguantaven dretes... Tanmateix, sempre anava de buit en buit.

• És cap buit tens tú si te fies d'aquest macarró!- Va dir en Monse tranquilament mentre se'n reia de mi i de sa cara de satisfacció que tenia de veure que en Jaume Gorrió tornava a entrar per sa porta amb es cafetets.

Amb sa mala sort que es moixos el van travar i va trabucar en Jaume, es cafè, es sucre i ses tasses i ses culleretes. En Monse se va aixecar i se va posar a cridar que es moixos eren de l'Infern i que segur que cagaven mirant a la Meca.

• Ets un racista! Saps que tots els extrems es toquen, Monse?- va dir en Jaume Gorrió mentre aixecava el desastre.
• Saps que és viure amb la Jihad islàmica més integrista del món, Jaume?- va dir en Monse – Aquests moixos són una rebel·lió constant contra s'ordre i sa netedat. Un dia conqueriran tota sa casa, de moment es conformen amb el menjador, però fan escapades a la nostra habitació cada vegada que deix la porta mig oberta.
• Quin desastre! Hi ha cafè per tot!- Va dir en Jaume, i se'n va anar a cercar sa fregona.
• Has vist es vídeos de ses decapitacions?- me va demanar en Monse- Jo crec que els ho podiem fer a es moixos. Mos estoviariem un bon mal de cap, i qui sap, pot ser acabariem amb aquesta bojeria terrorista que s'escampa pel món.

Jo no entenia res, me vaig aixecar i vaig tancar es moixos dins sa cuina. Me vaig dirigir a sa farmaciola i vaig agafar sa prova, es termòmetre. Vaig tornar cap a en Monse i li vaig posar davall es braç.

• Què putes fas ara?

No vaig contestar, per què? Estava a 39 de febre. Li vaig explicar que haviem d'anar a l'hospital. Jo no tenc es permís de conduir, i no hi ha transport públic, i me feia molta vessa cridar una ambulància i que tots els veïns s'assebentassin que en Monse no estava bé. I per això, se me va ocorrer dir-li a en Jaume Gorrió, que sé que té cotxe, que mos acompanyàs a l'hospital de més a prop.

Tot es camí en Monse no s'aturava de dir coses des moixos i des moros i de sa Jihad. Se va posar a resar “Padres Nuestros” en castellà! No entenia res de res. D'on venia aquesta febre? D'on venia aquesta fe?

Vam arribar a l'hospital, a Urgències. Mos van fer esperar una bona estona. Finalment el van col·locar a un passadís i li van posar una via i me van dir que passaria es vespre en observació i que ja veuriem demà dematí com es trobava. I me van dir que me n'anàs.

No vaig dormir gens bé, estava preocupadíssim pel que poguès ser allò, tan estrany. Tanta sort que en Jaume Gorrió va estar amb noltros tot es temps. Va dir que dormiria amb jo perquè no me sentís tan tot sòl. Tanmateix, estava intranquil i no vaig aclucar l'ull. Per més inri els veïns no aturaven de discutir i quan per fi deixaren de discutir es posaren a practicar sexe salvatge. A ella li agradava molt i ell va aguantar com un toro. No havia ni vist, ni sentit mai res igual. Però no podia deixar de pensar amb en Monse. Estava tan preocupat que pensava que tal vegada aquesta parella tan enèrgica li havia robat l'energia vital al meu estimat. Que tal vegada ells havien sacrificat al meu home per tal de tenir una nit de plaer extrem. Que tal vegada tot estava perdut. En Jaume dormia com un tronc i roncava a les totes.

Pel matí van anar a l'hospital i mos van dir que li donarien s'alta es capvespre. Que havia estat un episodi d'estrés post-traumàtic i que hauria d'anar a un psiquiatra i a un psicòleg.

Jo li vaig dir al metge que no. Al nostre poble no hi havia hospital i que com ho fariem per anar a les visites.

• Amb cotxe! Com heu vengut aquí?- va dir el metge.

Jo vaig dir que ens havia acompanyat en Jaume i el vaig cridar. El molt subnormal es va amagar i no volia de cap manera que el metge el ves. Jo li deia que venguès que si no, ningú ens creuria. Hem vaig enfadar molt i li vaig dir que no el tornaria deixar entrar a la casa. Després es metge va cridar els saladors i me van posar una camia de força i la següent cosa que record és que vostè m'ha despert i m'ha començat a demanar coses.