Viatge d'anada

La calor li estava exprimint la suor del front, una gota va rodolar pel nas i va caure dins el tassó ple de suc de taronja. Estava a punt de sortir al terrat i estendre la roba, però va rebre un missatge i es va girar per agafar el seu smartphone... Però havia fregat la cuina i, amb tanta mala sort que va caure en terra i es va pegar un cop al cap.

No va ser fins al cap de tres hores que va recobrar el coneixement. Però estava molt confosa i no sabia què havia passat. Va alçar els ulls i va veure la cuina, no ho entenia. On era? Una pregunta li amartellava el cervell: Què ha passat?

Es va aixecar i va sortir al terrat, va veure la roba humida fora estendre. No reconeixia aquell lloc. On era? Va cercar la sortida de la casa, no la trobava. Al final va veure la porta al passadís. Va sortir i va tancar la porta.

-       No va agafar les claus, ni la cartera, ni tan sols se’n va endur la bossa de mà. Res! – explicava el marit als policies.

-       A quina hora va tornar vostè a casa? – demanava l’inspector.

-       Ja els ho he dit! A les vuit de l’horabaixa, com sempre. Vaig sortir de l’oficina, vaig aturar-me a recollir un paquet que m’havien deixat a ca la meva mare, vam parlar i em vaig torbar més que de costum i... quan vaig tornar no hi era. Hem va sorprendre i la vaig cridar al mòbil, però estava aturat, després el vaig veure en terra, a la cuina. La vaig esperar per sopar, però com que ja era tard, vaig menjar un poc i vaig anar al llit. I avui, quan m’he aixecat i he vist que no hi era m’he començat a preocupar. Ella no fa mai aquestes coses!

Eren les festes del poble, hi havia molta gent al carrer perquè avui era el dia de la patrona i tothom havia sortit a celebrar-ho. Hi havia bandes de música, venedors ambulants, pallassos, xeremiers, gegants, tota una desfilada cercavila. Hi devia haver tothom. Es trobava un poc confosa entre la multitud, estava a punt de defallir un altre cop quan una jove molt alta i rossa se li va atracar i li va oferir aigua. Va dir que amb tanta calor s’havien d’ingerir més líquids que de costum o corries el risc de patir un cop de calor.

Aquesta jove tan simpàtica, era molt guapa i li va dir que es deia Marta. Li va dir que cada any anava a les festes d’aquell poble perquè li encantaven, però que ella era d’una ciutat. Feia feina d’infermera a un hospital, i per això solia poder canviar torns de treball i procurava no perdre’s la festa cap any. Li va confessar que feia deu anys seguits que hi anava fora perdre’s una sola edició.

Li va oferir una cervesa, i va acceptar. Van anar al bar del cantó i van demanar dues canyes, els hi van servir en tassó de plàstic. Van sortir a fora i van seguir a la gent. Van recórrer els carrerons del poble tot el matí.

-       Però la meva dona no té molts amics. Veurà senyor inspector, fa poc que em van traslladar. Nosaltres vivíem a la ciutat, però la meva dona i jo havíem decidit que el millor per a nosaltres seria viure a un poble, a una casa gran i així ella es podria dedicar al seu art, i jo no patiria tant d’estrès ni estaria tanta estona fent camins de casa a la feina i de la feina a casa. El cas, és que fa tan sols dues setmanes que ens hem acabat de mudar. La meva dona no coneix a ningú del poble. Tal vegada, la botiguera l’ha vist alguns cops, però el que li vull dir es que no tenim amics encara.

-       Entenc, però és un poble petit i tal vegada la reconeguin, o sàpiguen alguna cosa d’ella. La gent és molt xafardera en aquests poblets, i segur que si l’han vist, algú la reconeixerà i ho sabrem.

Així com va anar passant el dia les dues noves millors amigues anaven cada cop més embriagades, haurien de tornar a casa, en algun moment haurien d’agafar el tren fins a la ciutat. No importava l’hora. Els dies de festa la línia de tren no es detenia, passaven trens al manco cada hora. Per això, la Marta no frissava de tornar a casa, estava totalment relaxada i va beure. I la seva nova amiga també.

La Marta estava acostumada a drogar-se quan sortia de festa. I a la festa de la patrona era quasi part del ritual ficar-se un poc de metamfetamina, o cocaïna. Aquest cop la metamfetamina era molt bona, l’efecte era increïble, i les dues es sentien com si flotessin, eren només elles dues a l’univers, els seus cossos tremolosos i suats s’atreien l’un cap a l’altre en una besada ferotge. La passió era irrefrenable.

Van pujar al tren, la Marta ho va haver de pagar tot, però no li importava, estava satisfeta de l’experiència viscuda. Refugiada en els seus pensaments a poc a poc es va quedar dormida.

Més tard, la seva nova amiga la va despertar i la va informar que ja eren a la ciutat, van anar així com van poder al pis de la Marta i es van dormir. Feia molta calor, i feia temps que el sol havia sortit.

-       Avui dematí he telefonat a la seva mare, a tothom que ella coneix! Ningú sap res d’ella. És molt estrany inspector. Tal vegada l’han segrestada!

No va ser fins ben entrada la tarda que les dues amigues es van despertar. La Marta volia anar a la platja i va despertar a la seva companya amb una besada dolça i tendra.

Van agafar el cotxe de la Marta i van anar a una platja preciosa.

-       Marta, hi ha alguna cosa que no funciona. No record res...

-       No et preocupis, jo també estic un poc atordida.

-       No, és diferent. No parlo de la ressaca. Que també. És que intent recordar coses, a quina escola anava, quina feina faig, on visc... i no! No record res, no hi ha respostes. És angoixós. Creus que ens van donar una droga dolenta ahir?

-       Jo diria que era molt bona.

L’inspector ja tenia la primera pista, algú l’havia vist morrejant-se amb una dona enmig de la plaça, durant el concert. Tal vegada, es tractava d’una fuga. Pot ser l’Amàlia simplement havia decidit que no volia viure al poble i va decidir fer-se lesbiana i partir cap a una vida esbojarrada i descontrolada. Qui sap? De totes maneres, el seu marit devia estar destrossat, primer es pensava que havien segrestat a la seva dona i ara descobreix que s’ha fugat amb una altra dona.

-       Amàlia! Acab de tenir una bona idea. Et cercaré a google a veure si podem trobar alguna informació sobre tu. Només m’has de dir els teus cognoms.

-       Amàlia Font Font.

-       I voila! Aquí ets! Ets artista! i... què més! Vares néixer aquí, a la ciutat, a aquest barri, tres carrers més avall, a l’hospital vell. I... estàs casada! Amb un home!

Es va fer un silenci etern. La Marta no s’ho podia creure. Ara que per fi havia sorgit algú, ara que per fi estava decidida a seguir la flama de l’amor, ara que per fi tot semblava màgic una altra vegada... el destí cruel li volia prendre la seva enamorada una altra vegada.

-       No pot ser! No pot ser!- repetia la Marta sense parar.

-       Marta! Atura, jo no sé... Espera! És que jo no record res. No t’ho puc explicar perquè...

-       Jo t’estim! I tu?

-       Jo també t’estim Marta!

La Marta semblava boja. Estava molt airada. Realment feia por. Va agafar l’ordenador i li va tirar a sobre del cap a l’Amàlia.

L’Amàlia va despertar fermada a un soterrani humit. Ho recordava tot perfectament, qui era, on vivia, què havia passat i perquè estava fermada. Tenia molta por.

-       Saps qui ets?

-       No em facis mal. Jo no sabia...

-       Tu no sabies? Què no sabies?

-       No sabia que estava casada.

-       Há! Vaja, vaja. Te n’havies oblidat o què?

-       M’havia pegat un cop fort al cap. Aquest matí...

-       Si, si... – la Marta estava fora de sí – No ets més que una nina mimada que es pensa que pot fer el que vol a qui vol. Avui aprendràs una lliçó.

-       Per favor, no em facis mal.

L’inspector va rebre una altra cridada, de l’estació. El guarda va reconèixer la fotografia de l’Amàlia. Va dir que els va vigilar durant tot el viatge perquè anaven molt begudes. Li preocupava que es trobessin malament i vomitessin dins els vagons. Va donar una descripció detallada de les dues. Es van fer els retrat robot, es van repartir els cartells, però... no es va tornar a saber mai més res de l’Amàlia Font Font.